La Nació Woodstock

Ara es compleixen 40 anys d'aquell cap de setmana del 15, 16 i 17 d'agost del 1969 on una mena de "comunitat cristina primitiva" de mig milió de persones, segons paraules de la revista Time, intentà consumar l'amor mútuu i el desig de compartir-ho tot. Els organitzadors del "Woodstock Music and Arts Fair" contaven amb l'assistència d'unes 50.000 persones. Entrada la nit del 15, 200.000 ànimes abarrotaven el recinte i quatre vegades més, com a mínim, anaven en camí. Les tanques es derrivaren i el festival passà a ser d'accés lliure. Aviat els aliments escassejaren i les instalacions sanitàries fallaren, però la multitud afrontà la gana i el mal temps amb serenitat, solidaritat i ànim pacífic, regnant l'anarquia però no el caos. Havia nascut de manera espontània una nació per tres dies. En aquella massa, es disfrutava d'un poder compartit, de calor i protecció. Molts aconteixements similars s'han realitzat posteriorment, però Woodstock va ser l'últim on la gent hi acudí sense sentir-se víctima d'una estratègia comercial prèviament planificada.

Ja de bon començament l'event rebé crítiques tant desde la dreta com de l'esquerra marxista ( "reproducció de la força del treball en el capitalisme" ). Però per aquests objectors totals del 69, escoltar música junts no es considerava una compensació de l'alienant rutina quotidiana sinó un fi en sí mateix d'autodeterminació, necessitat d'autoexpressió, afecte i admiració ( admirar i ser admirat ), o sigui, l'esperit de la joventut. Comunitat espontània, inmersió completa en una massa d'iguals, desig de compartir: poques diferències amb el que serà més endavant l'esperit col.laboratiu d'internet i les seves xarxes socials.

Woodstock s'ha de veure com un fenomen americà, dins d'un context de violència general iniciat el 68 i amb les protestes contra la guerra del Vietnam com a teló de fons. Només així s'entén l'alivi amb que l'opinió pública nordamericana reaccionà a una festa pacífica de mig milió de persones, tornant a rebre amb els braços oberts a una joventut que creien perduda, perdonant-li generosament els seus excesos de drogues, amor lliure i summisió al rock. La Nació, no va sentir mai amenazada la seva breu existència de tres dies, alimentada artificialment per les autoritats, comunitats veïnals i el mateix granjer propietari del terreny del festival. Helicòpters de l'aviació llençaven paquets de queviures als seus "fills del benestar", el sistema i l'antisistema entrellaçats per la por al desastre de manera momentània. Un cop acabat el festival van caldre catorze dies de neteja i un any perque tornés a brotar l'herba en aquell prat. De fet, l'esperit de Woodstock no tornà a brotar mai més i el fracàs del festival d'Altamont pocs mesos després ( l'intent de celebrar un Woodstock de la costa oest ) mostrà el caràcter únic i irrepetible del que havia succeït aquell agost.

Aquesta nació espontània i "temporalment autònoma", com diria H. Bey sobre les T.A.Z., ha allargat el seu mite posteriorment a través dels mitjans i del documental d'uns concerts que, irònicament, la majoria dels assistents no van presenciar ( qui no ha anat algun cop a un festival de música i no haver escolat una sola cançò?... ).
Ens queda així, un mite, una idea de "nació mental" que es porta a sobre, un experiment de masses de futures entitats polítiques sense intermediaris. La seva llegenda ha sobreviscut tant al pas del temps com a la seva comercialització per haver pogut escapar contínuament a la seva captació, als seus intents d'interpretació, còpia o reedició, simplement per haver-se convertit en somni, en intemporal desig imaginat.

Fonts: ( VVAA ) La fiesta. De las Saturnales a Woodstock ( Ed. Alianza )