La cèl.lula. Entesa fins fa algunes dècades como a fonament del cos anatòmic-funcional, la unitat que captura totes les diferències a partir de la seva repetició idèntica en tots els sistemes, òrgans i teixits.
Amb el descobriment de la mol.lècula de l'ADN el 1953, s'inicia un canvi sobre aquesta noció central de la cèl.lula. Watson y Crick, els seus descobridors, estaven interessats en veure com es transmetia una informació genètica ( a través de l'organisme i de les generacions ) que regula els processos bioquímics interns, concebint aquesta mol.lècula com una "màster-mol.lècula" que asumeix el paper d'unitat central i fonamental com ho feia la cèl.lula.
La nova genètica, pel contrari, suposa deixar de pensar el cos a través de la lògica centralitzada del "arbre-arrel". La complexitat de les relacions paral.leles que es donen entre cèl.lules i entre organismes de diferents espècies, descentralitzen i comencen a construir una imatge molt més fluida de l'ADN. Això suposa una configuració del cos molt més rizomàtica, permetent a qualsevol element passar d'una línia diferenciada a una altra sense necessitat de passar per la unitat bàsica. És precissament aquí on entenem les misterioses transferències de material genètic entre virus o diferents espècies.
Aquest "cos-rizoma" suposa no entendre ja l'ADN com una "mol.lècula mestra" sinó més aviat com un espai en blanc, un node d'acció més o menys durader, on s'articulen multitut d'elements heterogenis, i on qualsevol d'ells pot ser connectat amb qualsevol altre.
Aquesta constitució d'un "cos-rizoma" comporta l'anomenada "virtualització del cos", la seva transformació en un "hipercos híbrid i mundialitzat" (Pierre Lévy, 1995). La genètica així, ve a aguditzar la tensió virtual-actual ( amb uns circuits de donació de sang i òrgans que atravessen el planeta), transformant aquest cos en quelcom inherentment fluit; la seva materialitat ja no és la del sòlid sinó la de la informació d'una base de dades. A GenBank, per exemple, ( on és possible enmagatzemar, gestionar i transmetre un gran volum d'informació genètica de diferents organismes, famílies i espècies ) els diferents gens són figures fantasmals i ubíqües que a través dels seus trànsits dibuixen un gran circuit global on es connecten multitut d'institucions, agents i objectes. GenBank mostra un cos desterritorialitzat, híbrid i fugisser que no s'esgota en un cos humà.
Tota aquesta virtualització permet incrementar la potencialitat del cos en allò que Lévy denomina heterogènesis, és a dir, la possibilitat d'esdevenir multitut de cossos diferents, no necessàriament humans, funcionant sota una lògica rizomàtica, la de l'ADN fluit, comportant l'augment de la potencialitat, que és a la vegada novetat,imprevisibilitat i risc.
http://ca.wikipedia.org/wiki/ADN
http://ca.wikipedia.org/wiki/GenBank
Daniel López: La virtualización del cuerpo y la investigación genética. Athenea Digital - num.1 2002
Roberto Balaguer: El Hipocuerpo ( disponible a: http://www.cibersociedad.net )
Escrits
2 comentaris:
Jo, com a bioquímic, tinc una visió i pensament del cos humà i de la transferència de ADN molt més (totalment?) científica. Encara que textos com aquest m’agradin i em donin a pensar, els meus “inputs” diaris em fan difícil la tasca de veure el meu propi camp amb una altra perspectiva.
Per tant només vull fer una petita contribució a aquest escrit. Una idea que, encara que filosòficament és més bàsica i simple que la reflexió del text, sempre em dóna voltes al cap (a mi i a altre gent). És sobre l’ètica de modificar genèticament el cos. Amb la ciència de fa unes dècades el cos humà és regulava o “modificava” mitjançant medicaments o operacions. Però actualment la nova medicina té com a objectiu els fonaments del nostre ésser: el DNA. El DNA, científicament parlant, és el que ens defineix tal com som (físic i mentalment). Per tant, tenint en compte totes aquestes possibles modificacions, fins a quin punt continuem sent nosaltres mateixos? Un exemple és un bon recurs científic per explicar-me: Només amb medicaments és possible passar d’una persona activa, intel•ligent i alegre a una de trista i tonta. Continua sent la mateixa persona? Com a mínim abans tenia el seu DNA que continuava dient que era la mateixa persona, encara que exteriorment fos regulat per medicaments. A partir d’ara això ja no serà així.
Per acabar només voldria aclarir científicament que per a la història Watson i Crick han quedat com els descobridors del DNA. Però s’ha d’aclarir que altres científics van participar en el descobriment del DNA i de la seva funció i que Watson i Crick bàsicament només van contribuir en el descobriment de la seva estructura i no de la molècula en si ni de la seva funció. A més, els resultats que van fer servir per deduir l’estructura del ADN provenien d’estudis de cristal•lografia fets per Rosalind Elsie Franklin (casualment una dona) que injustament ha quedat en l’oblit i ni tan sols va rebre el premi nobel pel descobriment.
Xavier León
Jo,com a Geni crec que malgrat les faltes d'ortogrfia que faré, vull dir respecte el tema en qüestió que l'evolució desde les primeres algues unicel.lulars potser ja tenien escrit el camí que s'hauria de seguir, es a dir, era inevitable que un esser com nosalres acabes apareixent, un esser que per sobre de totes les coses n'hi ha una que ha estat el seu principal motor evolutiu i és la curiositat, voler saber que hi ha a l'horitzó, hi ara només ens queden dos horitzons clars per explorar, les estrelles i les partícules més petites que ens configuren i que haurem de reconfigurar si volem, ens agradi o no, continuar l'exploració que va començar fa uns 4000 millons d'anys dia més o dia menys.
Però l'evolució a d'anar de braçet de l'educació, una educació planetaria que finalment ens faci entendre que som un sol organisme treballant en un projecte que finalment ens pertoca decidir a nosaltres com serà. Que farem ara que ja sabem que som.
Publica un comentari